Osamu Tezuka era un estudiant de medicina que rondava els vint anys, apassionat dels dibuixos de Fleischer i Disney, que va revolucionar el món del manga tant en imatge com en narrativa, amb el seu primer llibre vermell: “La nova illa del Tresor”, que va vendre inesperadament entre 400.000 i 800.000 exemplars, ja que va atorgar a la narrativa un estil cinematogràfic que descomponia els moviments en diverses vinyetes, i combinava aquest dinamisme amb abundants efectes sonors, abandonant l’estil estàtic que havia regit els manga fins llavors. Aquest èxit el va portar a les revistes de Tokio, particularment a la nova Manga Shōnen (1947), primera revista infantil dedicada exclusivament al manga, i on Tezuka va publicar Astroboy, el seu manga més trascendent. En aquestes publicacions va imposar el seu esquema d’epopeia en forma de sèrie de relats i va diversificar la seva producció en múltiples gèneres, dels que destaquen les seves adaptacions literàries i el manga per noies o shōjo manga, inexistent fins llavors. A mitjans dels anys cinquanta, Tezuka es va traslladar a un edifici de Tokio anomenat Tokiwasi, on el visitarien múltiples autors novells. Durant la mateixa època també van destacar altres autors com Machiko Hasegawa, Kon Shimizu o Shigeru Sugiura, amb un grafisme i dibuix gens disneyans, molt diferents a la tendència que estava imposant Tezuka.
Un any després, la Shōnen va desaparèixer, i els llibres vermells van començar a agonitzar. No obstant, entre ells dos i amb Tezuka com a principal figura, havien assentat els pilars del manganime contemporani.

L’apogeu del manga (1959- actualitat):

El triomf d’aquestes revistes va acabar amb el Kamishibai, i molts dels seus autors es van refugiar en el sistema de biblioteuqes. Les revistes eren totes infantils, així que les biblioteques van orientar el seu manga a un públic més adult, anomenant-lo gekiga. Van abandonar l’estil Disney i van adoptar-ne un de més adult, fotogràfic i violent, abordant temes més madurs, molts sovint amb tints sensuals, escatològics, o que tractaven tabús de la societat. Va ser l’inici dels manga sobre samurais, yakuzas, eròtics, porno, etc. La competència entre revistes va obligar a reduir el text, fer més grans les vinyetes i augmentar el número de pàgines per fer les històries més atractives.
Amb la millora de l’economia el poble exigia més manga. Com a resposta, editorial Kodansha, que fins llavors era exclusiva de llibres, va començar a editar revistes de manga el 1959. Va iniciar la pauta de publicació setmanal, multiplicant la producció i imposant l’estajonivisme als seus empleats, tot i que en aquesta ocasió amb sous milionaris. Aviat es van adherir al corrent altres editorials com Shueisha, Shogakukan o Futabasha, amb les seves respectives publicacions. El sistema sacrificava el color, la qualitat, la sofisticació temàtica i la crítica política, però augmentava vertiginosament les ventes fins a xifres astronòmiques, juntament amb els beneficis empresarials, convertint el manga en un mitjà de comunicació eficient i el més important del país. En aquestes dècades destacarien autors de gran importància, com Leiji Matsumoto (autor de Capità Harlock), Gō Nagai (Mazinger Z), i d’altres.

L’expansió internacional (dècada de 1990):

El 1982, Katsuhiro Otomo va publicar a la revista Young Magazine (Kodansha) un manga que faria història: Akira. És una obra enorme, de més de dues mil pàgines, que va ocupar 11 anys de la vida d’Otomo per ser publicada en la seva totalitat. Aquesta sèrie seria tan famosa i tindria tanta repercussió dins Japó, que seria exportada a Estats Units, on la por a publicar una història tan gran en blanc i negre va fer que es comptés amb Steve Oliff, un dels colorejadors de còmics més importants de l’època, per acolorir les dues mil pàgines de manga abans de ser publicat a Estats Units. El 1988, tot i estar el manga inacabat, es va decidir fer la pel•lícula d’animació, pel•lícula que per raons pràctiques s’allunyaria de la història del manga (bàsicament perquè aquest encara no estava acabat). Aquesta pel•lícula d’animació seria tot un boom a occident, on la gent va començar a interessar-se cada cop més i més pel manga i l’anime. Tot i això, aquesta no va ser la primera presa de contacte. Als 60, Osamu Tezuka ja va vendre els drets d’emissió d’AstroBoy a la NBC amb un èxit bastant notable, seguit del Mazinger Z, Great Mazinger, o Grendizer (Goldorak a França), tots ells de Gō Nagai, actual magnat editorial. A totes aquestes sagues, s’ajunta Gundam l’èpica sèrie de robots només superada en temporades i episodis per la sèrie d’animació d’EEUU The Simpsons de Matt Groening.
A finals dels vuitanta i principis dels noranta cal destacar un altre autor molt rellevant en aquest apogeu mediàtic, que és Akira Toriyama, creador de Dragon Ball, i Dr. Slump, totes dues caracteritzades per un humor picant irreverent i absurd, tot i que Dragon Ball va acabar derivant molt més cap als combats i les lluites, transformant-se en un sentai manga. Aquests dos mangas i les seves corresponents adaptacions a anime van ser tan populars que en diversos països van desbancar el còmic americà i l’autòcton durant diversos anys. A Espanya se la considera la historieta estrangera que més exemplars ha venut a l’Estat de tota la història. Al propi Japó, quan coincidia amb episodis decisius de la història, la tirada setmanal de la revista (Shonen Jump) arribava a augmentar a sis milions d’exemplars.
Altres autors d’aquesta època són Masazaku Katsura, Masamune Shirow, Rumiko Takahashi, Eiichiro Oda, CLAMP, Masashi Kishimoto o Masami Kurumada.

Trets diferenciadors:

La majoria de trets diferenciadors de tipus estilístic vénen donats per la interpretació i adaptació que va fer Tezuka de l’estil de dibuix de Disney.

1. Direcció de lectura inversa a la occidental.
2. Efecte màscara: Personatges caricaturescs amb un entorn realista, remarcant un objecte o un personatge quan és rellevant per a narrar la història.
3. Major varietat de transicions entre vinyetes que no pas en el còmic occidental, presència més substancial de la de tipus “aspecte a aspecte”, on el temps no sembla avançar i al llarg de diverses vinyetes es mostren diferents aspectes o punts de vista d’una mateixa situació.
4. Gran tamany dels ulls dels personatges, més propis de personatges occidentals que japonesos, amb orígen en la influència que va tenir Disney sobre Osamu Tezuka.

No obstant, hi ha moltíssims estils de manga, i alguns s’allunyen molt d’aquesta estètica general, acostant-se a un estil molt més realista.

Gèneres de manga:

Ja que hi ha moltíssims estils de manga, a vegades resulta difícil fer-ne una classificació, ja que hi ha gèneres que tenen diversos subgèneres dins seu, i també gèneres que se solapen entre ells. A més, les històries poden mutar al llarg de l’argument, i resulta molt difícil emmarcar-les en un subgènere concret. No obstant, hi ha alguns termes japonesos sense traducció exacta al català o castellà que permeten classificar cert tipus d’historietes que segueixen uns patrons bàsics. Per tant, resulta molt més fàcil i preferible classificar les sèries pel segment de població al que van dirigides.

Per segment de població:

• Kodomo manga: Per nens petits.
• Shōnen manga: Nois adolescents
• Shōjo manga: Noies adolescents.
• Seinen manga: Homes joves i adults.
• Josei manga: dones joves i adultes.

Per temàtica:

• Mahō Shōjo: Noies amb poders o objectes especials.
• Yuri: Històries d’amor entre noies.
• Yaoi: Històries d’amor entre nois.
• Harem: La història es centra en un grup de noies i la seva interacció amb un noi que sol ser protagonista. Hi pot haver algun altre noi de co-protagonista, però la majoria de personatges són femenins.
• Sentai o Super Sentai: La acció es reparteix entre un reduït grup de protagonistes amb superpoders.
• Mecha: Robots gegants, tripulats o no per humans.
• Hentai: Pornografia.
• Ecchi: Històries humorístiques amb una vessant eròtica o simplement picant.
• Jidaimono: Històries ambientades en el japó feudal.

Hi hauria moltíssims estils més, però serien subdivisions i més subdivisions dels gèneres ja nombrats.

Exportació:

Als inicis, els manga es giraven en un procés d’emmirallat anomenat flopping, adaptant-lo a la lectura occidental, però els autors (Akira Toriyama entre ells) no van aprovar que es fes això amb els seus treballs, ja que trencava la composició i l’enquadrament original, i van exigir mantenir el format original. Els fans també van demanar que es mantingués el format original, així, les editorials van començar a publicar el material amb el format i sentit de lectura original, a més de afegir notes de lectura que podien facilitar la comprensió de la història a persones poc familiaritzades amb la cultura japonesa.
Amb el temps, la indústria del manga fora de japó ha crescut molt, s’han creat editorials de distribució de manga en diversos països de fora de Japó (Glénat a França, Planeta deAgostini a Espanya, VIZ Media als EUA). Per ordre d’importació, tenim França, EUA, Espanya i Regne Unit.
El cas de França és especial, ja que allí es publiquen sèries que en altres països a part de Japó no tindrien acceptació, com drames per adults o treballs experimentals o alternatius. Això és degut a que allí hi ha una gran tradició de llegir historietes, establerta fa força temps per la vessant de la historieta franco-belga. No obstant, alguns autors franco-belgues s’han queixat que aquesta relació no sigui també a la inversa, com per exemple Jean Giraud (Moebius), citant paraules textuals d’ell “el manga arriba a Europa, però el còmic europeu no va a Japó”.
Altres casos interessants són els de la companyia TOKYOPOP, americana, que vol acreditar-se la gran venta de manga dels últims anys, tot i que ha rebut fortes crítiques degut a que prima abans la quantitat que la qualitat en la seva política d’empresa, publicant, a vegades, històries mediocres o mal editades. A Alemanya, el manga, després de la publicació de Dragon Ball representa un 80% de les ventes d’historietes del país, amb un públic eminentment femení.

Influència fora de Japó:

L’exemple més clar es troba en l’estil nascut fa pocs anys anomenat amerimanga, conjunt d’artistes de fora de Japó que creen historietes sota la influència del manga i del còmic americà per al públic americà. A més, moltes companyies (Antartic Press, TOKYOPOP, Oni Press, Seven Seas Entertaiment) han llançat mangas produïts per dibuixants japonesos o occidentals afincats fora de Japó.
A França existeix un moviment semblant, anomenat “La Nouvelle Manga”, iniciat per Frédéric Boilet, que intenta combinar la sofisticació madura del manga amb l’estil artístic de les historietes franco-belgues. Mentre que el moviment envolta artistes japonesos, també un grup d’artistes francesos han adoptat la idea de Boilet.
A Espanya, s’està desenvolupant actualment a marxes forçades una indústria anomenada “euromanga” o “iberomanga” molt potent, consistent en una bona quantitat de mangakas espanyols que arriben a ser contractats per editorials estrangeres per treballar en els seus respectius països. Alguns són Desireé Martínez, Studio Kôsen, Sebastián Riera i d’altres.
A més, també s’ha de comptar amb la infinitat d’autors que s’han vist influenciats d’una o altra manera per l’estil del manga o per algun dels seus múltiples aspectes més enllà del dibuix.
No obstant, la col•laboració més gran que ha fet el manga és tornar a aficionar al món de la historieta a la població juvenil de tot el món, que fins ara estava molt més interessada en les sèries d’animació o altres tipus d’entreteniment.

La indústria del manga al Japó actual:

Al japó el manga és un autèntic fenòmen de masses. Al 1989 el 38% de totes la producció editorial era manga. Per tant, podem deduir que a Japó llegeix manga tot i cadascun dels estrats socials i generacionals, des de executius, adolescents, treballadors de fàbriques… Una altra dada significativa és que el 25% de tot el manga que es ven és pornogràfic.
En quant a revistes que publiquen manga, tenen tirades espectaculars d’entre quatre i sis milions d’exemplars per setmana en alguns casos. Algunes són Shonen Jump, Shonen Magazine, Shonen Sunday, Big Comic Original, Shonen Gangan, Ribon, Nakayoshi, Shojo Beat i Lala. Solen tenir entre 200 i 900 pàgines, amb diverses històries d’entre 20 i 40 pàgines que constitueixen cada una d’elles capítols de la seva pròpia història independent. Són revistes amb paper de baixa qualitat i impreses en blanc i negre, a excepció de la portada i algunes pàgines del començament. Si una història té èxit es pot publicar més endavant en format tankoubon, és a dir un tom on només es pot llegir aquella història en concret, amb paper de més qualitat, extres i algunes pàgines colorejades. Per orientar-se, les revistes solen costar entre 2 i 3 euros, i els tankoubon entre 3 i 4 euros.
Amb el sorgiment d’internet han aparegut els e-comics, mangas online que es poden descarregar en línia i poden ser llegits des del mateix ordinador a través d’un software especial, que sol utilitzar formats .cbr o .cbz, que solen amagar paquets comprimits d’imatges .jpg o .png, tot i que també es troben mangas en format .pdf o .lit.